CRA’P Col·laboracions 2024
VISIONS D’UN TEMPS DILATAT
16 de març de 18:30h a 20:30h
Centre Cultural La Marineta, Mollet del Vallès
Places limitades amb reserva prèvia: info@cra-p.org / 666 763 504
Entrada gratuïta
CRA’P presenta en col·laboració amb els Arxius OVNI – Observatori de Vídeo No Identificat i el Centre Cultural La Marineta, un programa de vídeo amb col·loqui posterior sobre les presències transmeses i evocades a través d’experiències vitals en simbiosis amb la naturalesa i els seus cicles.
Alessandro Quaranta i Scott Barley tenen en comú una actitud de permanència radical davant l’experiència de l’observat i la visió destinada al públic.
• Incanto (Encant) d’Alessandro Quaranta (2022). Itàlia. Sense diàlegs. 12’
Una nena dorm embolicada a la seva manta. La pantalla d’una làmpada que projecta zones d’ombra àmplies és la font d’una lluminositat que s’estén des de l’interior d’una habitació, com els cercles que genera una pedra llançada a l’aigua, fins a arribar als llocs més distants. El que es manifesta a l’interior reverbera a l’entorn exterior, perquè està fet del mateix material. El vídeo és un cant, una oració natural per viure el major temps possible.
• The Green Ray (El Raig Verd) de Scott Barley (2017). South Wales (UK). Sense diàlegs. 12’
Un Raig Verd que mai arriba. En canvi, el percebem, veient més enllà dels nostres ulls, més enllà dels turons, el percebem per un instant. Ens submergim en el desconegut, més enllà de l’horitzó, més enllà de la visió. En una sola presa d’11 minuts, la pel·lícula ens porta d’exuberants postes de sol, més enllà del raig verd, cap a la penombra, a la densa foscor de la nit, en espera de la imminent tempesta.
• Lumen d’Alessandro Quaranta 2006 Itàlia. Sense diàlegs. 4’20”
La superfície neutra de la pantalla contínuament travessada per una interferència lluminosa. El camp, definit per la pantalla, és recorregut per un feix de llum en múltiples direccions, revelant cossos de diferent naturalesa i identitat. La llum, com a recurs tècnic nomena l’objecte i, en el seu moviment incessant, estableix un joc de correspondències.
La llum és l’ull que forma una singularitat a partir del tot.
La llum és el llenguatge que aïlla del soroll indistint dels sons.
• Womb (Úter) de Scott Barley (2017). South Wales (UK). Sense diàlegs. 16’
La Boca crida. Com una ombra, apunta en l’horitzó d’esdeveniments. S’infla, caçant la nit com una serp en la foscor. La laceració travessa estrelles, devorant el seu menjar. Dins del no-res, alguna cosa res un record de moviment. Més enllà, alguna cosa fora del negre es revela. En l’úter infinit, els membres es desplacen a la deriva, com les mosques en una teranyina gegant. Una mar infinita de carn pàl·lida. La renovació de la mort espera, mentre els cossos passen pel buit.
• I testimoni si liberano al tramonto della luce (Els testimoniatges s’alliberen durant l’ocàs de la llum) d’Alessandro Quaranta (2023). Itàlia. Sense diàlegs. 5’45”
Què passa quan un lloc és abandonat per l’ésser humà?
Allí on durant molt de temps hi ha hagut assentaments provisionals de comunitats d’exclosos, rebutjades, sense papers, en tendes de campanya o habitatges ruïnosos fets amb els materials de rebuig de la nostra civilització del benestar, en ser desplaçades per la força, és la naturalesa la que ocupa el seu lloc.
Aquí, la mirada es mou en un bosc a la perifèria d’una ciutat, que es va formar on només vint anys abans hi havia un camp romaní.
Només a l’arribada de la foscor és possible veure els testimonis d’aquestes permanències, que afloren com a restes que no podem retenir, com absurdes intuïcions que desapareixen quan pensem que les hem entès.
• Retirement (Retiro) de Scott Barley (2013). South Wales (UK). Sense diàlegs. 3’
Una solitud trobada a la tempesta llunyana.
• Soglie (Llindars) d’Alessandro Quaranta (2016). Itàlia. Sense diàlegs. 14’
Hi ha molts protagonistes en aquest vídeo: el bosc, sobretot, i diversos tipus d’animals, efectes de llum natural, detalls d’instal·lacions dels diferents artistes (aquestes estaven instal·lades al llarg d’un camí en una vall del Piemont al nord-oest d’Itàlia com a resultat d’una producció de material de camp registrat amb motiu del projecte “La ira dels caragols”), el torrent, el cel i altres albiraments del paisatge.
Cadascun d’aquests elements, de tant en tant, pot ‘ocupar l’escena’ de Llindars, convertint-se en el protagonista momentani de l’obra, en absència total de jerarquies preestablertes.
Una entitat intangible i impossible de documentar, però que l’artista aconsegueix evocar amb aquesta composició d’imatges i sons, tots ells absolutament autèntics i no tractats de cap manera en la fase de postproducció.
Es podria definir Llindars com una epopeia dels esdeveniments d’aquells dies, el que va ser vist pels invisibles ulls del bosc i desprès narrat per ell mateix. Alessandro Quaranta el va somiar repetidament, en el llarg període que va dedicar a l’elecció de les imatges i els sons, a la seva transformació, i ara explica el seu somni a qui vegi aquesta obra de vídeo.
• The Ethereal Melancholy Of Seeing Horses In The Cold (La Etèria Melancolia De Veure Cavalls En El Fred) de Scott Barley 2012. South Wales (UK). Sense diàlegs. 4’
Un curtmetratge silenciós, centrat en la bellesa i la melancolia de veure cavalls dins la freda boira, i les metàfores que es manifesten, a mesura que passa el temps.
• Les animaux de Stella (Els animals de Stella) d’Alessandro Quaranta (2019). Itàlia. Sense diàlegs. 15’
Durant les exploracions dels mesos d’hivern, una trobada casual, gairebé prodigiosa, em porta a les ribes del llac ‘des Eaux-Chaudes’ (Alps de Haute Provença, França), el lloc que es convertirà en laboratori de creació pe la videoinstal·lació Els animals de Stella.
La veu humana s’allibera del llenguatge codificat i interactua amb els altres sons, passant així a formar part del lloc, que al seu torn és interioritzat per la nena. S’estableix així un diàleg recíproc, una comunicació espontània que fa sorgir un vincle íntim d’afecte.
Progressivament s’estableix una relació d’igualtat entre la nena i l’entorn que l’acull, en un intent de renovar l’antiga relació entre humà i no humà.
Durada 86’
Els materials continguts als Arxius OVNI són el resultat de diversos projectes temàtics de investigació, tota una constel·lació de títols amb el denominador comú de la seva lliure expressió i reflexió sobre les pors i els plaers individuals i col·lectius, construint en el seu conjunt una visió de múltiples facetes, como millers de petits ulls, que profunditzen i exploren el nostre món, o anuncien d’altres possibles.
Alessandro Quaranta és un videoartista nascut a Torí el 1975. El seu treball ha estat exposat al CAIRN Centre d’art (Digne-les-Bains, FR), al Museu Gassendi (Digne-les-Bains, FR) el 2019; al GAM (Museu d’Art Modern i Contemporani) de Torí el 2014; al FSRR ( Fundació Sandretto Re Rebaudengo, a l’Autograph ABP (Londres, Regne Unit) el 2012; al Museu d’Art Modern de Louisiana (DK) el 2011; al PAV (Tori), i al CESAC (Caraglio, IT) el 2010; al Museu d’Art Contemporani (Caracas, Veneçuela) el 2009; al DOCVA, CareOF (Milà) el 2008. Va participar a la Triennale du Valais (CH) el 2014, i a la X Biennal de Lió (FR) el 2009.
Scott Barley va estudiar Art & Design a la Universitat Metropolitana de Cardiff, on es va centrar en temes d’angoixa existencial, auto sabotatge, aïllament i metafísica. El seu treball s’ha associat amb el cinema Remodernista i els moviments de cinema lent, i més recentment, amb el cinema antropocènic, cosmològic i fenomenològic. El seu treball ha estat sovint comparat amb les sensibilitats de Stan Brakhage, Philippe Grandrieux, Béla Tarr, Maya Deren i Jean Epstein. A mitjans 2014 es va publicar a la Universitat de la Sorbonne Nouvelle, París, la primera història completa del moviment cinematogràfic Remodernista; una tesi de 244 pàgines de Florian Maricourt, sota la direcció d’investigació de Nicole Brenez. El document inclou una rica dissecció de la filmografia i l’obra d’art de Scott Barley, juntament amb altres membres destacats del moviment, com Jesse Richards, Peter Rinaldi, Billy Childish, Rouzbeh Rashidi, Dean Kavanagh, Roy Rezalili, Heidi Beaver i Harris Smith. Des de principis de 2015, Barley ha rodat exclusivament les seves pel·lícules en un iPhone. El seu curtmetratge, Hinterlands, va ser votat com un dels millors films del 2016 en l’enquesta anual de cinema de Sight and Sound. El seu primer llargmetratge, Sleep Has Her House, es va estrenar a principis de 2017, obtenint el reconeixement i guanyant el premi al Millor film (premi del jurat oficial) al FRONTEIRA International Documentary & Experimental Film Festival, a Goiânia, Brasil. El seu treball ha estat projectat arreu d’Europa i dels països americans a llocs com Institute of Contemporary Arts de Londres, BFI Southbank, Sheffield Doc/Fest, Doclisboa, Karlovy Vary IFF, Dokufest, EYE Filmmuseum, Vancouver International Film Centre, Museu de Arte Moderna de Rio de Janeiro o Museo de Arte Contemporáneo de Buenos Aires. La seva pràctica visual i la seva recerca s’han utilitzat com a material educatiu en cursos de postgrau i doctorat a la UCLA Arts: School of the Arts and Architecture de Los Angeles o a Université Sorbonne Nouvelle — Paris 3, entre moltes d’altres. Actualment és professor visitant a la Winchester School of Art de la Universitat de Southampton.
